Jordi Gispert pinta la línia invisible d’un paisatge viscut... Sempre li ha agradat el paisatge i algunes obres són suggeriments d’aquesta influència de la natura, però no són volgudament paisatges naturalistes, perquè mai no ha hagut un desig vpolgut de reproduir un entorn. Els seus no existeixen més enllà del flux emocional i subconscient, però nosaltres com a observadors sí els podem fer nostres i cercar correspondències amb el nostre paisatge viscut.

Són paisatges viscuts, trencats, rastes de línies, travessies... És un recorregut viscut al llarg dels anys, on no hi ha trams separats sinó ponts, diàlegs que s’encarreguen de trobar els fragments del laberint traçat en el seu món intern.

Tota presència en l’obra de Jordi Gispert ens remet a una absència, com un suggeriment subtil que tan sols s’intueix i en la composició desapareix. Són els seus recursos expressius que ens porten sempre cap a una actitud que enllaça amb el món oriental, una actitud despullada de retòriques i de falses paraules, una actitud que, en lloc d’omplir, buida generosament vers els altres, aquests altres que no escolten...

El gest que abans s’expandia a través del traç gruixut, de la taca o dels regalims (sobretot en els anys 80’s), també s’ha reduït, i la càrrega ha canviat tan sols la força d’una expressió per la mirada contundent d’una comunicació poètica. Manté aquells elements de llum que equilibren la composició: els daurats introduïts a partir de 1993-94 per donar un ritme a la composició, però que també, curiosament, ja sortien en algunes obres realitzades vint anys enrera, com per exemple el Calendari daurat. És com si, amb els anys, el ritme intern i extern de la pintura s’haguessin trobat en el punt just, com si tot allò pensat i organitzat5 que s’abandonava al gest, ara es concentrés per assolir el màxim amb el mínim, amb els silencis i les absències suggerides. Podríem dir que formalment s’ha suavitzat i hi ha una certa calma, però en el fons és una força continguda que ha entès com l’impacte pot ser superior si es tota aquesta ocultació inquietant, l’atmosfera que sura i no es pot atrapar mai, ni amb les paraules ni amb la pintura.

Glòria Bosch Novembre de 2006